A mi m’ha passat exactament això amb aquest bloc. Admeto que sóc un desastre, havia de servir per explicar la meva vida als Estats Units i no vaig ser capaç d’acabar ni el viatge inicial pel nord est. Però bé, ara ho puc explicar tot amb una mica més de perspectiva i amb la capacitat de resumir que m’atorga el no recordar-ho tot.

Després de Boston, vam anar a Washington durant un parell de dies, una ciutat magnífica, imponent, enorme, ordenada, clàssica. La calor d’aquells dies no l’oblidaré mai. Evidentment hi vam veure la Casa Blanca, els memorials de Lincoln i Washington, el cementiri d’Arlington, el Pentagon, Georgetown, Chinatown i vam agafar un ferri pel riu Potomac.

Els últims dies de juliol i els primers d’agost els vam passar a les muntanyes del sud de Carolina del Nord. La zona de Boone, Asheville, i la Blue Ridge Parkway és una àrea verda preciosa. Allà vam passar una setmana en un lodge ben cozy. Vam visitar Blowing Rock, Linville, Cherokee (amb els native americans), les cascades de Linville i les Mingo Falls, el Price Lake, Banner Elk, les Grandfather  Mountains amb el pont que feia música amb el vent, un outdoor drama, Boone i Valle Crucis, les Mast Store Houses, el recorregut Cascade Trail de Boone, Bass Lake, etc. Un recorregut per tota la Blue Ridge Parkway en aquella zona, i una setmana per agafar aire.

La primera setmana a Chapel Hill va ser força estressant, intentant tancar tots els temes pendents: pis, cotxe, assegurança, compte al banc, carnet de la universitat, etc. A mitjans d’agost ja vaig començar les classes a la universitat, després d’una setmana d’orientació i de reunions i de coneixences. El primer dia de classes va ser una experiència increïble. Jo estava molt més nerviosa que ells, però vaig procurar que no es notés en cap moment, i per sort vaig aconseguir que els alumnes al cap d’unes setmanes em tractessin de manera propera però sempre amb recpecte.

Després d’un semestre de classes puc dir que ha estat una de les millors experiències de la meva vida, donar classes de català i de castellà a alumnes d’Estats Units. La universitat aquí és diferent, és més fàcil aprovar, el nivell és una mica més baix que a Espanya, especialment a Catalunya, però tot i així paguen fortunes per anar a qualsevol universitat. Una universitat pública com la UNC fa pagar uns 9.000 dòlars el curs, una mica com la universitat Ramon Llull a Catalunya, privada. Si per contra vas a estudiar a Duke (o a Harvard, Yale, etc…) hauràs de pagar  uns 40.000 dòlars el curs, contant que ho aproves tot quan toca. Això fa que només hi hagi dos tipus de persones: fills de papà amb molts diners o cracks d’alguna expecialitat que per la seva intel·ligència han aconsguit una de les millors beques per anar a alguna d’aquestes universitats. Aquest últim perfil, cada cop més l’ocupen joves asiàtics.

Estats Units és un país diferent. Té moltes coses dolentes, però moltes de bones. Tot el que veiem a la televisió és cert: la gent menja molt malament, hi ha gent molt grassa (tot i que a Chapel Hill, ciutat universitària, o a les universitats gairebé no se’n veuen, perquè la popularitat i la pressió dels companys per ser físicament perfectes fa que  els joves s’obsessionin amb la imatge), hi ha programes de televisió absurds sobre qualsevol tipus de reality show que se’ls pugui acudir, el sensacionalisme ven, la gent no sap el que és l’estalvi o el reciclatge, en general. Estan acostumats a un patiment continu per la integritat física: si el teu veí té una arma, tu també n’has de tenir una per si de cas, i així es va creant una roda inacabable. Si algú rep un tret, ha de ser curat per una sanitat que et farà pagar fortunes per treure’t la bala i curar-te la ferida, de manera que més val que disparis tu primer, serà en defensa pròpia. Però la gent també viu amb por pel dia a dia. Ja he conegut diverses persones que viuen amb dolors que no saben d’on venen perquè no es poden pagar un escàner o una inspecció general: mals de cap, d’articulacions, d’estómac, de ronyons… Si se’t trenca un dit, què fas? Aguantar el dolor fins que t’hi acostumes, si no tens diners per pagar-t’ho. Si caus i et trenques una cama, ja has begut oli. I si se’t corca una dent…. prepara’t. Molta gent no s’ho pot permetre, i directament es van degradant en dolor, en pastilles per calmar-lo, potser en alcohol…

La sanitat a Estats Units és una de les coses més absurdes i patètiques del món, el país que es considera la primera potència mundial. Hi ha gent que viu en una absoluta pobresa, com a tot arreu, però la gent de classe mitjana sovint també pateix molt perquè no es pot permetre un metge, una cosa que per nosaltres és tan normal.

A vegades tot aquest patiment també desemboca en addiccions, no només tabac, alcohol, drogues, sinó també menjar. Les mare comencen a alimentar els seus fills de manera desorbitada perquè volen que estiguin saludables, que no els faltin defenses, però no s’adonen que el que mengen són porqueries. Fins als límits que hi ha nois i noies de 17, 18 anys que pesen prop de mitja tona. Són nanos que no poden fer res de res, els ho han de fer tot. La família ha d’anar estalviant fins que reuneixi els diners per operar-lo, amb el risc que mori. D’això n’han fet un programa de televisió, on es veu la magnitud del problema, i algun d’aquests adolescents moren amb la càmera enfocant-los mentre els operen.

Però Estats Units també té coses molt bones, molt. La gent és amable, sempre disposada a ajudar. Aquí em sento acollida allà on vagi, ja sigui al banc, a comprar el pa o a correus. A l’autobús el conductor et diu bon dia com estàs quan entres i li dones les gràcies quan baixes, i els homes cedeixen els seients a les dones. Si entres en una botiga o un restaurant, la quantitat de formalitats i d’amabilitat dels dependents és extraordinària. La gent et saluda pel carrer, encara que no els coneguis. Si et veuen amb cara de dubte, t’ofereixen ajuda. Si preguntes, sempre dediquen una bona estona a contestar-te i et posen totes les facilitats. La gent no diu mai coses dolentes dels altres (hi ha força hipocresia, sí); ni tan sols els professors et diran que ho estàs fent malament: ho has de dir de manera suau, o girada: “Ho fas molt bé! Si vols millorar encara més pots retocar això i allò!”

Aquí no em sento mai atacada pel carrer, ni tinc por si camino de nit, sovint em sento més segura que a Barcelona. El temps és més calorós que Barcelona a l’estiu, una mica més. Arribem sense problemes als 40 graus. La calor dura fins al desembre, amb l’excepció d’alguns dies que sembla que el fred vol arribar, però no acaba de venir. Al desembre, fa força més fred que a Barcelona, però no cada dia. Hi ha dies que fa bo, i dies que et congeles viu. El temps és molt, molt variable. Mai no saps què et trobaràs quan obris la porta de casa.

A Chapel Hill l’esport és una part importantíssima de la vida diària, no només l’esport professional que tothom segueix com a fans, sinó l’esport que tots els estudiants practiquen. Es poden veure nois i noies corrent pel carrer en shorts i en top o sense samarreta els nois a qualsevol època de l’any, faci la temperatura que faci. El gimnàs sempre està a rebentar de gent. Tots els nois i noies estan associats a algun club esportiu. Tan li fa el què, però has de fer algun esport. És una de les comunitats importants on has d’estar associat, el club esportiu de futbol americà, de bàsquet, de soccer, d’hoquei, de lacrosse, de gimnàstica rítimica o cheerleaders, de rem, de natació, de boxa…

La vida aquí se’m fa molt senzilla i molt agradable. I una mica més gràcies a una de les persones més importants de la meva vida que m’ha ajudat a sentir-me capaç de tot al seu costat. Gràcies!

Gràcies també a tots els amics que m’heu donat suport i que m’heu fet saber que us recordeu de mi, i a la meva família!
Fins aviat.

Arribem a Boston al vespre, i busquem la casa de la família que ens acollirà. Els vam conèixer a través dels altres amics de Nova York. Al maig van venir a Barcelona i els vam fer de guies, i ara ens ofereixen quedar-nos a casa seva. Hem xafardejat la casa pel Google maps i té una pinta impressionant. De fet, totes les cases del veïnat. Viuen a Newton, que seria l’àrea metropolitana pija de Boston. Totes les cases són precioses, grans, amb formes boniques, amb fusta, amb jardins ben cuidats i sense tanques. Arribem a casa seva, i ens reben fent el sopar per a tots. Després de sopar, triem habitacions, comentem la jugada per l’endemà i anem a dormir.

Boston és una ciutat assequible, relativament petita. El metro ens porta des de Newton fins al centre de Boston, i allà ens disposem a seguir una ruta turística ben organitzada i marcada amb una línia vermella al terra. És tan assequible que la ruta es fa a peu. Et va mostrant els carrers més importants, els parcs i els edificis més emblemàtics: Common park, Old City Hall, Quincy Market (que vindria a ser Les Rambles de Barcelona però en petit)… Ens aturem prop de Quincy Market per dinar en un pub irlandès que es diu The Black Rose. A la tarda, anem a la zona del port i veiem un vaixell de guerra clàssic, molt antic, que es diu US Constitution Ship. Al costat d’aquest, un vaixell de guerra molt més modern, anomenat Destroyer Ship. En aquest segon s’hi pot entrar a dins, i veure com viuen els “mariners/soldats” que passen (o passaven) mesos en aquests trastos per anar a fer la guerra.

El dia següent ens dirigim directament al Museum of Fine Arts. Ens l’han recomanat, però no me’n fiava. També m’havien recomanat el MOMA i se’m va fer desorbitant. La meva sorpresa va ser només entrar, amb l’exposició temporal que vam tenir el privilegi de gaudir: Dave Chihuly, un artista del vidre, exposava les seves obres més recents, un reguitzell de figures sinoses i acolorides, amb els tons més vistosos del món, amb una llum perfecta, amb una disposició harmoniosa.La resta del museu també em va entusiasmar, hi havia obres de totes les èpoques, des dels egipcis fins l’actualitat. Les obres antigues més ben conservades que hem vist mai, gairebé sense ni una esquerda. Un museu que realment va valer la pena.

Tot seguit ens n’anem cap a Harvard University. Això és a petició meva, un caprici. Per poder dir que he estat a Harvard. Per veure com són els edificis on han estudiat les grans personalitats del país, i del món. I per poder, sobretot, comparar-la amb la meva futura Universitat de Carolina del Nord.

Si he de ser sincera, m’esperava molt més de la universitat més important del món. Els edificis són tots semblants, no hi ha grans columnes ni busts, com a Columbia, ni jardins bonics ni edificis amb decoracions clàssiques, com a la UNC. Tots són molt semblants, de totxo. Sí, grans, sí, bonics, però res especial. El que té d’especial és que a la gespa del campus hi ha cadires i tumbones per relaxar-se una estona després de l’estressant dia d’estudi. Ara puc dir que la UNC és molt més bonica i espectacular que Harvard, apa!

Per acabar el dia passegem per Park Street i Arlington Street, on hi ha un estany amb uns barcos en forma d’ànec per fer el turista. Al vespre, anem a sopar amb la família de Newton al barri de Beacon Hill, que vindria a ser Sant Gervasi de barcelona: el barri més car, més pijo i més ben cuidat de tot Boston. La veritat és que té encant. I la ciutat en general també.

Després d’hores de cua sota un sol abrasador, comencem el trajecte amb un ascensor que ens porta a una plataforma on podem veure per primer cop les cascades des de la banda americana. La vista és espectacular, però no sabem el que ens espera. Poc després baixem amb l’ascensor, amb uns “ponchos” posats al damunt (el que nosaltres anomenem capelines o “xovasqueros”). Mentre intentem sortir un noi em diu “This won’t help you at all”, i veig que va xop de dalt a baix, com si s’hi hagués llençat. No ho entenc… Comencem a baixar escales i veiem les cascades des de sota, i ja comencem a notar com ens toquen les gotes d’aigua que vénen amb el vent. Sembla mentida que puguem ser-hi tan a prop, però quan seguim el recorregut d’escales cada cop es fa més difícil mantenir els ulls oberts per observar-les. Comencem a guardar càmeres, rellotges, bolsos… allà hi plou. Hi ha una plataforma que està literalment a sota la tromba d’aigua, sortint d’una roca, i allà aprofitem per ruixar-nos de valent. Encara que no vulguis et mulles, però jo aprofito per refrescar-me tant com puc, deixant que l’aigua em xopi el cabell, la cara, i tot el cos. Quina sensació de frescor i de llibertat!

A continuació anem fent camí per altres vistes on es poden veure les Niagara Falls des de dalt, amb tota la força i tot el cabal que transporten, gairebé es poden tocar, es pot imaginar els centenars de galons d’aigua per metre que transporten cada segon.

L’última parada és veure-les des de la banda del Canadà, amb aquella magnífica forma de ferradura. Un ferri ens porta cap a prop del salt d’aigua, però com més ens hi acostem més complicat es fa obrir els ulls i veure alguna cosa. L’aigua que porta el vent se’ns tira a sobre, i el ferri, com més s’acosta més ha de lluitar contra la corrent, fins al punt que sembla que no controli el seu rumb, que no pugui dirigir la ruta cap on vol. L’aigua té el poder. L’espectacle és impressionant. La força de la naturalesa en estat pur.

Les primeres sensacions són d’estar dins una pel·lícula, no hi ha res que ens vingui de nou: els cotxes són enormes, la ciutat està plena de gratacels, hi ha cotxes de policia de l’FBI… Vivim al pis 21, i l’ascensor és tan ràpid que arriba abans que pitgis el botó.

Amb tota la ressaca i el jet lag no se’ns acut res millor que aprofitar la tarda fent un creuer pel riu Hudson que surt del costat de la ONU, al Pier 83. Ens fan esperar tres quarts d’hora i jo aprofito per dormir arrepenjada en una barana. Un cop dins, una veu difuminada per un altaveu de dubtosa qualitat ens explica tot el que anem veient, però decideixo concentrar-me més en captar l’skyline que no pas en escoltar-lo atentament. L’estatàtua de la llibertat ens passa pel davant i la fotografio des de tots els angles. Me l’esperava més gran! El recorregut de tornadael fem de nit i és tant o més espectacular. En tornar cap a l’hotel, passem caminant per Times Square, la plaça i els carrers adjacents més pel·liculeros que he vist mai. Llums i llumetess, pantalles i pantalletes en tots els racons possibles, centenars d’anuncis cridant la teva atenció alhora. Estressant, potser. Fascinant, però.

Diumenge intentem anar a una missa amb gospel al barri de Harlem, però hi ha unes cues que donen la volta a l’edifici, i ja ens diuen que no podrem entrar. Ens n’anem cap al Rockefeller Center, i decidim pujar al Top of the Rock, el gratacel amb millor panoràmica de la ciutat (la competència de l’Empire State, una mica més alt però amb menys panoràmica). Abans, però, no podia faltar entrar a St Patrick’s church, encabida enmig de gratacels.

Al vespre, tenim entrades per veure A Magic Flute, una versió de Peter Brook de La Flauta Màgica de Mozart amb uns cantants excel·lents. Espero aquell do sobreagut tan famós durant tota l’obra i quan el sento m’adono de la qualitat exquisida de la cantant.

Dilluns anem a esmorzar a casa uns amics dels meus pares, amb els quals feia 30 anys que no es veien. Mitja vida. I com que són jueus ens fan un esmorzar jueu tradicional. En sortir, caminem fins a la University of Columbia, amb un campus verd i edificis antics majestuosos, i després entrem a St John Divine, on un home ens fa una llarguíssima demostració i explicació de com funciona l’orgue que hi ha.

A la tarda anem a visitar el conegudíssim Museum of Modern Art (MOMA), on veiem uns quants picassos, dalís, monets i tot d’art europeu, i descobrim alguns artistes americans, però és tan immens i està tan ple de gent que es fa cansat. Tot i això, s’hi està bé perquè hi ha aire acondicionat. Sortir al carrer és gairebé un martiri, hi ha una calor infernal, i com que ens movem en metro, a sota terra encara hi fa molta més calor. El metro no ventila, és molt antic. L’haurien de renovar…

Al vespre anem a la Grand Central Terminal, la típica estació central de trens i metros que tots hem vist un cop o altre en alguna pel·lícula americana de Nadal o comèdia romàntica, amb un sostre altíssim i un rellotge de quatre cantons. Decidim sopar-hi, i acabem en un restaurant americà de menjar típic (hamburgueses) i cambrers hindús.

Dimarts al matí agafem la línia vermella fins al final per arribar a South Ferry i agafar-ne un cap a Staten Island. No pas per quedar-nos-hi, sinó per veure l’skyline des d’una altra banda. Aquest ferri, que se suposa que és pels que treballen a Staten Island, és gratuït i sempre s’omple. Tornem a veure l’estàtua de la llibertat.

En sortir passegem pel Battery Park i els carrers de downtown, fins que trobem la Fraunces Tavern, l’edifici més antic de la ciutat amb una llarga història. Decidim dinar al pub que té a dins, després de visitar-ne el museu. A la tarda ens dirigim a Wall Street, res a veure amb el que m’esperava. És un carrer petit i estret, amb trinity church al fons, però és el centre històric del districte financer. Ens arribem a Trinity church i visitem el cementiri. Passem per davant de la zona zero. La veritat és que és xocant, la sensació és d’angoixa i de tristesa, pel patiment de tota aquella gent. Al costat hi ha St Paul’s chapel, amb tot de records de la tragèdia: fotos, ossets de peluix, plaques de policies i bombers…

Al vespre pugem fins a Chinatown, on només hi ha xinesos. El nivell de vida és més baix, els carrers són estrets i més bruts, i es veuen lletres xineses arreu. Als parcs, hi ha taules on la gent juga als seus jocs tradicionals, als escacs o a cartes.

Dimecres al matí ens dirigim a la ONU, i hi fem una visita guiada, molt preparada per donar-ne una imatge excel·lent. Aquest cop hi anem en autobús pel carrer 42, i quan tornem a pujar, entrem a la Public Library, la biblioteca nacional, que es pot visitar. Ja ens agradaria a Catalunya tenir una biblioteca com aquesta.

A la tarda anem a Madison Square Park, on hi ha una escultura temporal de Jaume Plensa titulada ‘Echo’, que és el cap d’una nena de dimensions descomunals feta de pols de marbre i polièster. Al vespre, anem a l’Imperial Theatre del carrer 45 a veure Billy Elliot, un típic musical “broadwaià” amb dansa clàssica, contemporània, jazz, claqué i cançons de musical, amb molta gent sobre l’escenari. Un clàssic, però molt recomanable. Els nens són realment talentosos…!

Dijous, l’últim dia abans de marxar, anem a la zona nord a veure el museu dels Cloisters, que vol dir claustres, on hi ha alguns dels claustres més importants de Catalunya i Catalunya Nord. En baixar, anem a Little Italy i dinem al carrer Spring, en un lloc molt concorregut, el Natural. Després xafardegem Greenwich village i ens n’anem cap a Washington Square. Al vespre, passegem per Central Park amb una bicicleta, i anem a sopar amb els nostres amics per acomiadar-nos.

El dia 22 fem 8 hores de cotxe (un Buik Regal llogat) fins a Niagara Falls.

I així anirem vivint amb el repte de mantenir ben amunt una amistat que no va ser com qualsevol altra, quan estàvem les tres juntes, ni a hores d’ara, una a cada punta, és menys important. I estic convençuda que ho sabrem fer, igual que sentia convençuda quan les tres ens abraçàvem que allò, allò tan especial, seria per sempre.

I així és la vida de la gent jove actualment, que marxa a explorar món per estudiar, per treballar, per fer turisme o senzillament notar que està vivint intensament. Aquest és l’encant de la joventut, que cada cop és més “ciutadana del món” i no pas “barcelonina”, “parisenca” o “londinenca”. És l’anar i venir i tornar a marxar dels inquiets, dels curiosos, dels tastaolletes, dels inconformistes. Dels joves prometedors. Dels emprenedors del futur.

Em deleixo per una tarda d’estiu a la platja, amb aquella olor de mar, amb el sol que es va ponent lentament, i un bon llibre entre mans.

Però per ara em queda somiar i esperar amb candeletes la nit de Sant Joan. No penso deixar escapar la platja en una nit com aquesta en què celebraré que em llicencio i estaré acompanyada dels amics que tant estimo. I relaxaré per fi els músculs, i fluiré, i escriuré poesies i llegiré narracions tan delicioses com aquesta…

De moment no sento més que una gran consternació, un gran aclaparament… i
aquell deix d’ombra i de silenci que la mort, al passar, infon en la claror i els sorolls
mateixos. Després van venint els records i les llàgrimes. Allà baix, damunt
d’aquell túmbol voltat de les aigües marines, la Jacobé em recorda tota la poesia
dels seus bons temps, com una olor de violes passades ens recorda els encants
de la tarda d’abril en què les collírem. Penso en el seu amor puríssim, en
la seva ignocència d’infant, en el bé que m’havia fet… i té, morta! El mar juga amb
les seves trenes daurades, els crancs s’enfilen ja sense por per les seves faldilles,
mareta del meu cor! I la nit va caient, caient, i sento passar sobre meu un alè
sagrat. Vet allà l’antiga pedra druídica, l’altar carregat amb la seva víctima immaculada,
sagnant, exànime. La naturalesa s’entenebra al contemplar la seva obra
de destrucció. El tro de la ressaga s’aixeca com un cant funeral. I jo no trobo
consol sinó figurant-me que estic en la muntanya del Calvari, i que el pi amb què
m’abraço és la creu de Jesucrist, en qui descanso del meu dolor i de tot lo que
no entenc.

Joaquim Ruyra, Jacobé (“Marines i Boscatges”)

FRANCINA MASSANA

Unes nevades intenses arreu de Catalunya fins al nivell del mar, la candidatura de Barcelona per als Jocs Olímpics d’Hivern del 2022… I, com una casualitat oportuna, apareix una novel·la en què una nevada intensa a Barcelona (com la del 1887 o la del 1962) omple la ciutat d’esquiadors i sobretot de neu, molta neu.

Després de 100 anys d’esquí a Catalunya: passions de neu, Antoni Real (Barcelona, 1959) publica la seva primera novel·la, Sota la neu (Cossetània), una història que va molt més enllà de l’esport i que barreja tecnologia, periodisme i meteorologia amb les emocions intenses dels personatges en una Barcelona blanca.

Set dies de neu sense treva. Set dies de col·lapse a la ciutat de Barcelona, d’experiències noves i inusuals, i també de patiment, nervis i situacions límit. Una nevada hipotètica situada en un “futur immediat” que intensifica les relacions personals: l’amistat, l’amor, la solidaritat… Els ciutadans es converteixen en periodistes i una televisió interactiva per internet és l’eina bàsica de comunicació de la societat. Sense anar més lluny, aquests dies el canal 3/24 ha superat el rècord d’imatges i vídeos rebuts dels espectadors.

Amb alguns tocs d’humor originals que destensen la història, el periodista esportiu reïx en la seva primera novel·la. Director i presentador del programa Temps de neu, de TV3, des de fa gairebé vint-i-cinc anys, Real confessa que la nevada del Nadal del 1962 és el seu primer record d’infantesa: “Recordo com queien els flocs de neu il·luminats amb els llums de la Rambla i com esquiàvem pel carrer Balmes”. Un record que l’ha “perseguit tota la vida” i que l’ha portat a escriure aquesta història d’una Barcelona blanca.

El meteoròleg Francesc Mauri, assessor i prologuista de Sota la neu, assegura rotundament que “és segur que una nevada important com la del 62 es repetirà a Barcelona”. Un motiu més per a Real per pensar que “Barcelona organitzaria uns Jocs Olímpics d’Hivern brutals”. Per ara, la seva novel·la dóna unes quantes idees.

(avui.cat)

I ara preparada per començar un nou semestre (després d’una setmana de merescudes vacances) més calmat, amb més bon clima i més temps per a mi i els meus. Una banda sonora així, ja m’estaria bé…

Francina Massana

Il·lustradora de tot tipus de llibres, contes, cartells, auques i fins i tot jocs per internet i tot el que es pugui il·lustrar, Pilarín Bayés (Vic, 1941) no imaginava que un dia deixaria el llapis i la goma per agafar la ploma i, aquest cop, escriure un llibre. “El que m’encanta és il·lustrar llibres d’altra gent, perquè les col·laboracions són una gran riquesa i puc entrar en mons diferents, però sí que havia pensat escriure unes reflexions sobre el que he viscut”.

Punyeta! (Ara Llibres) és el seu primer llibre, escrit com unes memòries o, com li agrada definir-lo, “una mena de carta de reflexions per als néts per dir-los tot allò que en el moment del traspàs seria gairebé impossible de dir”. Amb aquesta carta, Pilarín Bayés revela la seva opinió més sincera sobre tot el que ha viscut i ha volgut expressar -i se n’ha sortit- de manera planera, molt franca i, sobretot, sempre amb una visió positiva del món. Amb sentit de l’humor i amb el bagatge que li ha atorgat l’experiència, res no se li escapa: la dibuixant es permet deixar palesa la seva visió sobre la política -i els durs anys de la postguerra-, la religió, la societat d’avui, l’art, la vida sentimental i els països que ha visitat: “He triat aquests temes justament perquè he cregut que els joves havien de conèixer les meves opinions i les de la meva generació, perquè ens entenguin i sàpiguen veure que les coses són relatives i que no ho vam fer tan malament”. El consell que sobresurt al llarg de l’obra i que defineix la seva personalitat és tota una sentència: “Valorar la vida com un do i donar felicitat als altres”.

A més, Pilarín Bayés fa un recorregut extens sobre la història de la seva família i els seus antecessors, una família sensibilitzada per les arts -el seu besavi era el pintor Joaquim Vayreda- i cosmopolita. El nom de Pilarín Bayés el duen una escola a Terrassa, una plaça a Vic i una biblioteca a Santa Coloma de Cervelló. Sense oblidar que ha rebut el premi Serra d’Or i la Creu de Sant Jordi.

Mirant els seus néts, assegura que hi veu el futur d’aquest país. Per ara, la il·lustradora no té altres plans de futur en el terreny literari: “El que he escrit ja és com un testament espiritual”.

Tsars i mugics

Francina Massana

La Rússia tsarista és l’escenari de la nova novel·la de John Boyne (Dublín, 1971), que es consolida amb aquest setè llibre com a escriptor de novel·la històrica. Després de l’aclaparador èxit d’El noi del pijama de ratlles (Empúries, 2007) i altres novel·les que han passat més desapercebudes, Boyne presenta La casa del propòsit especial (Empúries) com el seu “llibre preferit” d’entre tots els que ha escrit perquè és “més madur, més complex i està més ben escrit”.

Amb aquesta autodefinició, Boyne s’aventura a fer broma dient que no és només el preferit d’entre els que ell ha escrit, sinó d’entre tots els llibres.

Gran història d’amor i alhora èpica històrica, la narració dels fets avança des del Sant Petersburg revolucionari -en què Boyne retrata la contradicció de dos mons oposats: l’opulència de la família del tsar i la pobresa dels mugics, els pagesos- cap al París de la postguerra mundial, i arriba fins a Londres i les costes fineses als anys vuitanta.

El protagonista, Gueorgui Jatxmienev, narra els records de tota la seva vida al detall mentre fa companyia a la seva dona, Zoia, que espera el moment de morir en un hospital de Londres. La vida de tots dos ha estat marcada per la tragèdia, l’experiència de l’exili i la pèrdua d’éssers estimats.

Amb un protagonista d’edat avançada que recorda la seva joventut, Boyne opta aquest cop per un llibre dirigit al públic adult, amb una estructura original que demana la concentració del lector i que és capaç de mantenir la intriga al llarg del llibre: “Podia haver escrit una història tradicional sobre la revolució russa amb un personatge principal que fos un nen, però vaig tenir la sensació que ja ho havia fet. De manera que vaig voler escriure una història fixant-me en com els primers anys del personatge l’influeixen posteriorment, i per tant vaig començar-la amb un personatge ja madur. Hi ha capítols que costen d’entendre perquè es donen per suposades coses que en la història lineal passen abans i que, per tant, encara no s’han llegit: és una mica com un puzle, però crec que al final tot acaba agafant molt de sentit”.

Seguidor dels clàssics

Amb un nou llibre més madur i complex, Boyne confessa seguir el cànon tradicional de les novel·les del segle XIX, que s’han mantingut vives “perquè la història, l’argument i els personatges funcionen, de manera que se situen en la història com a novel·les bones”. Es considera, sense més, un autor tradicional: “No tinc res en contra d’experimentar, però he llegit molts llibres contemporanis i n’hi ha molts que s’obliden al cap de cinc minuts d’haver-los llegit”.

Tot i la seva trajectòria com a novel·lista històric, assegura no voler quedar-se encallat en aquesta faceta: “No m’havia planejat mai escriure set novel·les amb rerefons històric, però m’ha sortit així. Crec que sóc molt jove, només tinc 38 anys i m’agradaria també escriure alguna cosa contemporània, no necessàriament experimental”.

Seguint amb la mirada en el futur, Boyne no deixa d’incloure en els seus plans escriure una novel·la sobre Barcelona: “És una possibilitat, però em fa una mica de por perquè és on els meus llibres triomfen més”. La propera parada és, tanmateix, un altre llibre infantil: “No havia escrit per a un públic infantil o juvenil des d’El noi del pijama de ratlles i en el proper llibre tornaré a escriure una història per a nens. Aquest, però, serà un conte de fades”.

(www.avui.cat)