Chapel Hill, North Carolina 5 gener 2012

Els bons propòsits són això, propòsits. Els més típics són els que fem a l’inici d’any: aniré al gimnàs per aprimar-me cinc quilets, tractaré millor els meus amics, gastaré menys diners en roba, estudiaré alemany, utilitzaré el maquillatge i les sabates de taló més sovint…. Tots sabem que sovint només queden en idees romàntiques del que ens agradaria fer però mai trobem el temps ni les ganes per fer-les de debò.

A mi m’ha passat exactament això amb aquest bloc. Admeto que sóc un desastre, havia de servir per explicar la meva vida als Estats Units i no vaig ser capaç d’acabar ni el viatge inicial pel nord est. Però bé, ara ho puc explicar tot amb una mica més de perspectiva i amb la capacitat de resumir que m’atorga el no recordar-ho tot.

Després de Boston, vam anar a Washington durant un parell de dies, una ciutat magnífica, imponent, enorme, ordenada, clàssica. La calor d’aquells dies no l’oblidaré mai. Evidentment hi vam veure la Casa Blanca, els memorials de Lincoln i Washington, el cementiri d’Arlington, el Pentagon, Georgetown, Chinatown i vam agafar un ferri pel riu Potomac.

Els últims dies de juliol i els primers d’agost els vam passar a les muntanyes del sud de Carolina del Nord. La zona de Boone, Asheville, i la Blue Ridge Parkway és una àrea verda preciosa. Allà vam passar una setmana en un lodge ben cozy. Vam visitar Blowing Rock, Linville, Cherokee (amb els native americans), les cascades de Linville i les Mingo Falls, el Price Lake, Banner Elk, les Grandfather  Mountains amb el pont que feia música amb el vent, un outdoor drama, Boone i Valle Crucis, les Mast Store Houses, el recorregut Cascade Trail de Boone, Bass Lake, etc. Un recorregut per tota la Blue Ridge Parkway en aquella zona, i una setmana per agafar aire.

La primera setmana a Chapel Hill va ser força estressant, intentant tancar tots els temes pendents: pis, cotxe, assegurança, compte al banc, carnet de la universitat, etc. A mitjans d’agost ja vaig començar les classes a la universitat, després d’una setmana d’orientació i de reunions i de coneixences. El primer dia de classes va ser una experiència increïble. Jo estava molt més nerviosa que ells, però vaig procurar que no es notés en cap moment, i per sort vaig aconseguir que els alumnes al cap d’unes setmanes em tractessin de manera propera però sempre amb recpecte.

Després d’un semestre de classes puc dir que ha estat una de les millors experiències de la meva vida, donar classes de català i de castellà a alumnes d’Estats Units. La universitat aquí és diferent, és més fàcil aprovar, el nivell és una mica més baix que a Espanya, especialment a Catalunya, però tot i així paguen fortunes per anar a qualsevol universitat. Una universitat pública com la UNC fa pagar uns 9.000 dòlars el curs, una mica com la universitat Ramon Llull a Catalunya, privada. Si per contra vas a estudiar a Duke (o a Harvard, Yale, etc…) hauràs de pagar  uns 40.000 dòlars el curs, contant que ho aproves tot quan toca. Això fa que només hi hagi dos tipus de persones: fills de papà amb molts diners o cracks d’alguna expecialitat que per la seva intel·ligència han aconsguit una de les millors beques per anar a alguna d’aquestes universitats. Aquest últim perfil, cada cop més l’ocupen joves asiàtics.

Estats Units és un país diferent. Té moltes coses dolentes, però moltes de bones. Tot el que veiem a la televisió és cert: la gent menja molt malament, hi ha gent molt grassa (tot i que a Chapel Hill, ciutat universitària, o a les universitats gairebé no se’n veuen, perquè la popularitat i la pressió dels companys per ser físicament perfectes fa que  els joves s’obsessionin amb la imatge), hi ha programes de televisió absurds sobre qualsevol tipus de reality show que se’ls pugui acudir, el sensacionalisme ven, la gent no sap el que és l’estalvi o el reciclatge, en general. Estan acostumats a un patiment continu per la integritat física: si el teu veí té una arma, tu també n’has de tenir una per si de cas, i així es va creant una roda inacabable. Si algú rep un tret, ha de ser curat per una sanitat que et farà pagar fortunes per treure’t la bala i curar-te la ferida, de manera que més val que disparis tu primer, serà en defensa pròpia. Però la gent també viu amb por pel dia a dia. Ja he conegut diverses persones que viuen amb dolors que no saben d’on venen perquè no es poden pagar un escàner o una inspecció general: mals de cap, d’articulacions, d’estómac, de ronyons… Si se’t trenca un dit, què fas? Aguantar el dolor fins que t’hi acostumes, si no tens diners per pagar-t’ho. Si caus i et trenques una cama, ja has begut oli. I si se’t corca una dent…. prepara’t. Molta gent no s’ho pot permetre, i directament es van degradant en dolor, en pastilles per calmar-lo, potser en alcohol…

La sanitat a Estats Units és una de les coses més absurdes i patètiques del món, el país que es considera la primera potència mundial. Hi ha gent que viu en una absoluta pobresa, com a tot arreu, però la gent de classe mitjana sovint també pateix molt perquè no es pot permetre un metge, una cosa que per nosaltres és tan normal.

A vegades tot aquest patiment també desemboca en addiccions, no només tabac, alcohol, drogues, sinó també menjar. Les mare comencen a alimentar els seus fills de manera desorbitada perquè volen que estiguin saludables, que no els faltin defenses, però no s’adonen que el que mengen són porqueries. Fins als límits que hi ha nois i noies de 17, 18 anys que pesen prop de mitja tona. Són nanos que no poden fer res de res, els ho han de fer tot. La família ha d’anar estalviant fins que reuneixi els diners per operar-lo, amb el risc que mori. D’això n’han fet un programa de televisió, on es veu la magnitud del problema, i algun d’aquests adolescents moren amb la càmera enfocant-los mentre els operen.

Però Estats Units també té coses molt bones, molt. La gent és amable, sempre disposada a ajudar. Aquí em sento acollida allà on vagi, ja sigui al banc, a comprar el pa o a correus. A l’autobús el conductor et diu bon dia com estàs quan entres i li dones les gràcies quan baixes, i els homes cedeixen els seients a les dones. Si entres en una botiga o un restaurant, la quantitat de formalitats i d’amabilitat dels dependents és extraordinària. La gent et saluda pel carrer, encara que no els coneguis. Si et veuen amb cara de dubte, t’ofereixen ajuda. Si preguntes, sempre dediquen una bona estona a contestar-te i et posen totes les facilitats. La gent no diu mai coses dolentes dels altres (hi ha força hipocresia, sí); ni tan sols els professors et diran que ho estàs fent malament: ho has de dir de manera suau, o girada: “Ho fas molt bé! Si vols millorar encara més pots retocar això i allò!”

Aquí no em sento mai atacada pel carrer, ni tinc por si camino de nit, sovint em sento més segura que a Barcelona. El temps és més calorós que Barcelona a l’estiu, una mica més. Arribem sense problemes als 40 graus. La calor dura fins al desembre, amb l’excepció d’alguns dies que sembla que el fred vol arribar, però no acaba de venir. Al desembre, fa força més fred que a Barcelona, però no cada dia. Hi ha dies que fa bo, i dies que et congeles viu. El temps és molt, molt variable. Mai no saps què et trobaràs quan obris la porta de casa.

A Chapel Hill l’esport és una part importantíssima de la vida diària, no només l’esport professional que tothom segueix com a fans, sinó l’esport que tots els estudiants practiquen. Es poden veure nois i noies corrent pel carrer en shorts i en top o sense samarreta els nois a qualsevol època de l’any, faci la temperatura que faci. El gimnàs sempre està a rebentar de gent. Tots els nois i noies estan associats a algun club esportiu. Tan li fa el què, però has de fer algun esport. És una de les comunitats importants on has d’estar associat, el club esportiu de futbol americà, de bàsquet, de soccer, d’hoquei, de lacrosse, de gimnàstica rítimica o cheerleaders, de rem, de natació, de boxa…

La vida aquí se’m fa molt senzilla i molt agradable. I una mica més gràcies a una de les persones més importants de la meva vida que m’ha ajudat a sentir-me capaç de tot al seu costat. Gràcies!

Gràcies també a tots els amics que m’heu donat suport i que m’heu fet saber que us recordeu de mi, i a la meva família!
Fins aviat.