Tornem a fer un viatge en cotxe aparentment inacabable, però que no es fa tant pesat com tots esperàvem. En general, es condueix més tranquil·lament que no pas a Catalunya. Els carrils són més amples, la velocitat més moderada, les autopistes més segures…
Arribem a Boston al vespre, i busquem la casa de la família que ens acollirà. Els vam conèixer a través dels altres amics de Nova York. Al maig van venir a Barcelona i els vam fer de guies, i ara ens ofereixen quedar-nos a casa seva. Hem xafardejat la casa pel Google maps i té una pinta impressionant. De fet, totes les cases del veïnat. Viuen a Newton, que seria l’àrea metropolitana pija de Boston. Totes les cases són precioses, grans, amb formes boniques, amb fusta, amb jardins ben cuidats i sense tanques. Arribem a casa seva, i ens reben fent el sopar per a tots. Després de sopar, triem habitacions, comentem la jugada per l’endemà i anem a dormir.
Boston és una ciutat assequible, relativament petita. El metro ens porta des de Newton fins al centre de Boston, i allà ens disposem a seguir una ruta turística ben organitzada i marcada amb una línia vermella al terra. És tan assequible que la ruta es fa a peu. Et va mostrant els carrers més importants, els parcs i els edificis més emblemàtics: Common park, Old City Hall, Quincy Market (que vindria a ser Les Rambles de Barcelona però en petit)… Ens aturem prop de Quincy Market per dinar en un pub irlandès que es diu The Black Rose. A la tarda, anem a la zona del port i veiem un vaixell de guerra clàssic, molt antic, que es diu US Constitution Ship. Al costat d’aquest, un vaixell de guerra molt més modern, anomenat Destroyer Ship. En aquest segon s’hi pot entrar a dins, i veure com viuen els “mariners/soldats” que passen (o passaven) mesos en aquests trastos per anar a fer la guerra.
El dia següent ens dirigim directament al Museum of Fine Arts. Ens l’han recomanat, però no me’n fiava. També m’havien recomanat el MOMA i se’m va fer desorbitant. La meva sorpresa va ser només entrar, amb l’exposició temporal que vam tenir el privilegi de gaudir: Dave Chihuly, un artista del vidre, exposava les seves obres més recents, un reguitzell de figures sinoses i acolorides, amb els tons més vistosos del món, amb una llum perfecta, amb una disposició harmoniosa.La resta del museu també em va entusiasmar, hi havia obres de totes les èpoques, des dels egipcis fins l’actualitat. Les obres antigues més ben conservades que hem vist mai, gairebé sense ni una esquerda. Un museu que realment va valer la pena.
Tot seguit ens n’anem cap a Harvard University. Això és a petició meva, un caprici. Per poder dir que he estat a Harvard. Per veure com són els edificis on han estudiat les grans personalitats del país, i del món. I per poder, sobretot, comparar-la amb la meva futura Universitat de Carolina del Nord.
Si he de ser sincera, m’esperava molt més de la universitat més important del món. Els edificis són tots semblants, no hi ha grans columnes ni busts, com a Columbia, ni jardins bonics ni edificis amb decoracions clàssiques, com a la UNC. Tots són molt semblants, de totxo. Sí, grans, sí, bonics, però res especial. El que té d’especial és que a la gespa del campus hi ha cadires i tumbones per relaxar-se una estona després de l’estressant dia d’estudi. Ara puc dir que la UNC és molt més bonica i espectacular que Harvard, apa!
Per acabar el dia passegem per Park Street i Arlington Street, on hi ha un estany amb uns barcos en forma d’ànec per fer el turista. Al vespre, anem a sopar amb la família de Newton al barri de Beacon Hill, que vindria a ser Sant Gervasi de barcelona: el barri més car, més pijo i més ben cuidat de tot Boston. La veritat és que té encant. I la ciutat en general també.
Que xuli tot! Quantes coses en pocs dies! Ara falta tot el que has fet al llarg d’un mes…
(*sinuoses)
Buinu… Això s’ha quedat aturat, eh!