Arribem al vespre al poble de Clarence, prop de Buffalo i de Niagara Falls, i després de sopar anem a dormir, rebentats del viatge.El dia següent al matí ens n’anem cap a les cascades del Niagara, i comprem uns tiquets que inclouen la vista de les cascades des de les dues bandes, l’americana i la canadenca, també un audiovisual en 4D, un minibús que ens porta d’aquí cap allà, per fer totes les vistes possibles de les cascades i un guia, que és el mateix conductor del minibús.
Després d’hores de cua sota un sol abrasador, comencem el trajecte amb un ascensor que ens porta a una plataforma on podem veure per primer cop les cascades des de la banda americana. La vista és espectacular, però no sabem el que ens espera. Poc després baixem amb l’ascensor, amb uns “ponchos” posats al damunt (el que nosaltres anomenem capelines o “xovasqueros”). Mentre intentem sortir un noi em diu “This won’t help you at all”, i veig que va xop de dalt a baix, com si s’hi hagués llençat. No ho entenc… Comencem a baixar escales i veiem les cascades des de sota, i ja comencem a notar com ens toquen les gotes d’aigua que vénen amb el vent. Sembla mentida que puguem ser-hi tan a prop, però quan seguim el recorregut d’escales cada cop es fa més difícil mantenir els ulls oberts per observar-les. Comencem a guardar càmeres, rellotges, bolsos… allà hi plou. Hi ha una plataforma que està literalment a sota la tromba d’aigua, sortint d’una roca, i allà aprofitem per ruixar-nos de valent. Encara que no vulguis et mulles, però jo aprofito per refrescar-me tant com puc, deixant que l’aigua em xopi el cabell, la cara, i tot el cos. Quina sensació de frescor i de llibertat!
A continuació anem fent camí per altres vistes on es poden veure les Niagara Falls des de dalt, amb tota la força i tot el cabal que transporten, gairebé es poden tocar, es pot imaginar els centenars de galons d’aigua per metre que transporten cada segon.
L’última parada és veure-les des de la banda del Canadà, amb aquella magnífica forma de ferradura. Un ferri ens porta cap a prop del salt d’aigua, però com més ens hi acostem més complicat es fa obrir els ulls i veure alguna cosa. L’aigua que porta el vent se’ns tira a sobre, i el ferri, com més s’acosta més ha de lluitar contra la corrent, fins al punt que sembla que no controli el seu rumb, que no pugui dirigir la ruta cap on vol. L’aigua té el poder. L’espectacle és impressionant. La força de la naturalesa en estat pur.
minibús!!
DDDD