En un descans de l’estudi, enmig de llibres i apunts, em disposo distreure els meus pensaments per uns instants. Les ganes d’acabar el curs cada any fan que comenci a fer plans, ordenar el meu futur (i el despatx), decidir coses abans d’acabar els exàmens. Suposo que necessito distracció, però el que necessito de debò són vacances.
Em deleixo per una tarda d’estiu a la platja, amb aquella olor de mar, amb el sol que es va ponent lentament, i un bon llibre entre mans.
Però per ara em queda somiar i esperar amb candeletes la nit de Sant Joan. No penso deixar escapar la platja en una nit com aquesta en què celebraré que em llicencio i estaré acompanyada dels amics que tant estimo. I relaxaré per fi els músculs, i fluiré, i escriuré poesies i llegiré narracions tan delicioses com aquesta…
De moment no sento més que una gran consternació, un gran aclaparament… i
aquell deix d’ombra i de silenci que la mort, al passar, infon en la claror i els sorolls
mateixos. Després van venint els records i les llàgrimes. Allà baix, damunt
d’aquell túmbol voltat de les aigües marines, la Jacobé em recorda tota la poesia
dels seus bons temps, com una olor de violes passades ens recorda els encants
de la tarda d’abril en què les collírem. Penso en el seu amor puríssim, en
la seva ignocència d’infant, en el bé que m’havia fet… i té, morta! El mar juga amb
les seves trenes daurades, els crancs s’enfilen ja sense por per les seves faldilles,
mareta del meu cor! I la nit va caient, caient, i sento passar sobre meu un alè
sagrat. Vet allà l’antiga pedra druídica, l’altar carregat amb la seva víctima immaculada,
sagnant, exànime. La naturalesa s’entenebra al contemplar la seva obra
de destrucció. El tro de la ressaga s’aixeca com un cant funeral. I jo no trobo
consol sinó figurant-me que estic en la muntanya del Calvari, i que el pi amb què
m’abraço és la creu de Jesucrist, en qui descanso del meu dolor i de tot lo que
no entenc.
Joaquim Ruyra, Jacobé (“Marines i Boscatges”)
Els crancs!!
)
(ho acabo de veure